Alumnat premiat

Recital poètic

Amb motiu de Sant Jordi, Dolors Forteza, coordinadora de la biblioteca ha organitzat un recital poètic. Us oferim l'actuació dels alumnes de 1r d'ESO F

• Nadine Garcia ha llegit El meu somni de l'artista de 6è de primària Gorka Llort.
• Núria Florit ha recitat Sonet de Bartomeu Rosselló-Pòrcel.
• Javier Romera ens ha ofert Jo sóc un dels animals, de Miquel Bauçà.
  

Podeu veure el vídeo del recital:

Aquests són els poemes:

Carmen López_Vida aliena

Batxillerat, Relat breu___ 1r premi Carmen López Navarro

VIDA ALIENA

Aquest matí s'ha despertat confós, tot està com sempre però ha passat una nit interminable, amb l'obertura continua dels seus ulls que no el deixaven conciliar la son. Li ha quedat el record quasi inexistent d'un somni que en mig de cada sobresalt tornava a somniar. Tan sols recorda que hi havia present la persona en que va pensar l'últim minut despert de la nit anterior, i ja estava pensant en la mateixa persona una altra vegada.

Contempla la paret incrèdul, com si fos una altra persona. Mig corbat s'incorpora, i els seus pèls rebels revelen la fastigosa realitat que no hi ha res en ordre. Edith Piaf està cantant des d'altes hores de la nit i mentre sona i sense escoltar molt bé el que diu, es destapa i s'aixeca amb moviments monòtons que el porten a les sabates.

Està pensant que hauria d'anar al bany, rentar-se la cara, pentinar-se, desprès preparar-se un desdejuni saludable, potser un poc de fruita, suc, o potser pa amb oli i tomàtiga, i mentrestant llegir el periòdic per informar-se de l'actualitat, i desprès de la gran agradable primera hora, disfressar-se d'esportista i sortir a córrer mentre que les seves orelles gaudeixen de vibrar amb el so d'unes veus i d'uns instruments que porten el seu amo a l'eternitat, i en arribar de l'immens viatge ficar-se en aquell habitacle només destinat a ser habitat en minuts concrets on l'aigua caigués sobre ell transportant-lo a la seva llibertat interior, vestir-se amb les seves millors gales d'informalitat i anar-se'n a treballar.

No obstant això, s'assabenta que ja és massa tard ni tan sols per fer-se el desdejuni, ha de córrer per la casa, agafa el primer texà que troba, que més a més té els baixos espenyats perquè els havia anat arrossegant des d'el dia que els havia comprat i tots els dies que se'ls havia posat ja que li quedaven llargs, i els havia doblegat fins que trobés temps per portar-los a la costurera, dia que no va arribar mai ja que portava una temporada tan desorganitzat que no tenia temps per res i quan en tenia el desaprofitava evadint-se. Va agafar un jersei que potser combinava amb el texà però que segurament amb aquesta roba donaria la impressió de no tenir molt bo tarannà. Es va pentinar tan ràpidament que ni tan sols anava pentinat com sempre. Va prendre un cafè espantós mentre es posava la jaqueta i ja era l'hora d'estar al treball, i quan es disposava a sortir per la porta una sensació de ràbia el va envair perquè va recordar que no s'havia rentat ni la cara ni els dents. Però ja donava igual, es va mirar al mirall que hi havia enfront de la porta i li estava dient que les ulleres que hi havien marcades als seus ulls, els pèls no molt ben pentinats, els pantalons espenyats, el jersei que no mostrava la seva personalitat i la jaqueta descol·locada, continuarien donant la imatge, fes el que fes, de l'home en què s'havia convertit.

Es dirigia cap al cotxe, el carrer donava voltes, pareixia caminar a càmera lenta, però encara volava per no arribar més que tard al treball. Es va ficar en aquell muntó de pols, estava immers en el desordre de la brutor, no recordava haver aparcat el cotxe d'aquella manera, amb aquella brutedat. Semblava que no s'havia ficat al cotxe feia temps, però en realitat tots els dies en feia ús. Feia temps que havia deixat de costat la maniàtica idea de la neteja, de l'ordre simètric, i per això s'havia oblidat que havia oblidat el cotxe. I potser el cotxe si que reflectia el nou home.

Les poques persones que el varen veure arribar el saludaven i tots aquells ulls cridaven que ja era molt més que tard. Ja havia començat desastrosament el dia, i sabia que totes les hores que li quedaven per passar serien d'exacta similitud. Es volia preparar pel pitjor però la veritat és que la mala vida que duia el feia ignorar tot, ja no hi havia res important.

Caminava desconcert cap algun lloc sense saber molt bé per què, quan de cop i volta una veu sense direcció retrunyia al seu cap, a les escales es trobava el motiu, la persona somniada i pensada en mig de tots els seus minuts plens de vida aliena estava allà. En aquell mateix instant volia trobar qualsevol motiu lògic o absurd per parlar amb ella, però al mateix temps volia desaparèixer i que no li sorgís cap conversa espontània, no volia que ella pogués tenir cap opinió sobre ell. En realitat ja havien parlat moltes vegades, però tot quedava en una molt bona relació de treball, mitjançant la qual ell havia arribat a un estat d'admiració per ella immens.

Concurs literari